Mobbing,
aferrar segells a la vora de l'amo i damnatio memoriae
És de tothom conegut que en el món hi ha coses bones
i coses dolentes.
Situació
que es pot aplicar a tots els aspectes més
diferents de la vida humana. Així
hi ha homes bons i homes dolents, toreros bons i dolents, alguns d'ells vertaderes
maletes, emprant la terminologia taurina que gairebé sempre
serveix de terme de comparança, funcionaris eficients i manta d'ineficaços. D'igual manera dins la classe política es pot fer tal diferenciació. Distingir la qualitat d'uns i altres, és figa d'altre
sostre que ara no és el cas escatir.
El que sí és
prou clar és que entre la classe política i
l'estament funcionarial hi ha prou
diferències que queden recollides
rere el títol que he donat al meu escrit,
escrit que, com tants d'altres, va dirigit a qui pertoqui
i si no és atès, són paraules volanderes
que el vent les enlaira envers el desert. Si l'amable lector no sap anglès ni llatí, poc importa, perquè són mot
i expressió prou coneguts i que reflecteixen perfectament les tensions entre ambdues classes.
Com sempre el que té la pella pel mànec fa anar l'oli
allà on vol
i el contenciós entre els qui manen i els que, firmes!, en teoria han d'obeir, sol acabar com la processó de la moixeta que, com és sabut,
finí en un veritable desveri.
El que s'asseu
a la cadira acostuma a
practicar emobbing. És a dir posar entrebancs a l'activitat del funcionari eficient. Generalment aquest darrer és
un espècimen humà que per experiència i coneixements tècnics, pot dur a bon
termini, amb més grans possibilitats
d'èxit, la tasca encomanada
a aquell que comanda. Aquest
tal volta ha perdut una batlia,
i en compensació l'han fet gran arximandrita de la cosa
pública, sense comptar si per a tal missió tenia capacitats per tirar-la endavant.
Cal entendre el verb tirar
en el bon sentit de la paraula. L'altra accepció ara no importa. El nomenament
en qüestió és pura estratègia econòmica i política. L'eficient de torn sol endur-se'n les clatellades
més fortes i quasi sempre sol acabar aferrant segells a la vora de l'amo.
En canvi, els
ineficaços no pateixen aquesta mena de pressió laboral. La ineficàcia serveix molt bé
per viure sa i bo i mai
de mais aquest exemplar de la zoologia humana no
sol fer nosa a ningú. No debades, l'acudit foraster ens recorda que Dios los cría y ellos se juntan.
Aferrar segells,
de dia en dia, és cosa més extemporània
dins la burocràcia andante.
Avui gràcies a les màquines diabòliques els segells van de rota batuda i,
afirmaria, ningú no els empra, de manera que els funcionaris, condemnats a tal mester, solen llegir la premsa si aspiren a romandre en pau i tranquil·litat pels restes dels restes.
Sí aquell afectat pemobbing es rebel·la, allavores vénen les depressions, les baixes laborals i els canvis de lloc
de treball i en el pitjor dels casos les jubilacions anticipades, fins i tot les amenaces d'acomiadament.
I com tal cosa sol ocórrer massa vegades, deixem estar les coses tal com són.
El tercer estadi
entre la pugna del poderós en contra del sotmès és la damnatio
memoriae. Per als qui no saben llatí aquest és
un sistema d'alta estratègia
política. Diuen que l'inventaren
els romans, emperò això no és veritat. Segles
enrere els egipcis ja repicaven
amb fruïció les estàtues dels seus
senyors. Esborraven els seus noms
i procuraven que la memòria
històrica quedàs en el més complet oblit.
Era una mena de condemna establerta a favor dels autòcrates que no havien fet les coses al gust del poble i el poble, que no sol romandre submís, malgrat així ho
cantin els trincaires, entretenia els seus temps
desbarjo esborrant noms i figures a cops de martell i escarpra.
D'aquesta manera,
l'afany del poble sotmès mantenia la il·lusió que entre martellada i martellada la figura de l'opressor,
escapçada o repicada, es faria fonedissa
perdent-se dins les bromes del passat. Circumstàncies de la vida han fet
que els resultats siquin prou diferents
i les restes mutilades, rompudes,
escapçades, fetes malbé són, sempre,
les que es mantenen i perduren dins
la memòria de la humanitat.
Els noms dels que es dedicaren a esborrar noms i figures s'han perdut, mentre que els afectats, esvaïts,
malgrat fets miques, són els
que encara es mantenen.
Gosaria
afirmar que, a hores d'ara,
l'estratègia política vigent
és practicada amb singular afecció. Molts de nosaltres hem patit
l'acció indiscriminada dels
qui porten la pella pel mànec i més o menys
alguns hem tingut la sort de poder capejar el temporal i sortir-ne sans
i estalvis. De manera que ara, immersos
en el darrer estadi de dita estratègia, davant la feliç etapa de damnatio memoriae, poden pensar
que tal situació no deixa
de ser un avantatge positiu,
puix tots aquells que hem estat sotmesos a mobbing, amenaces de posar-nos a aferrar segells, estratègies d'esborrar el que hem fet en pro de la comunitat, etc.
etc. en arribar en aquest tercer estadi,
el plaer de poder fer dia rere dia
tantos amb banyes als qui ens
feren la vida impossible, és cosa que no es paga amb doblers.
Romandre dins l'oblit, com
aquells savis que en el
mundo han sido, quan es retiraven
del món, de les seves
pompes i vanitats per dur copiosa et molle vita, suposa una tan gran tranquil·litat
d'esperit de la qual ens podem sentir plenament satisfets.
Aquestes reflexions m'acuden a la memòria davant la notícia de l'acomiadament per imperatius de l'edat, de n'Andreu Julià, exemple humà que ha sabut patir amb noblesa
i sentit de l'humor el llarg procés, llarguíssim
procés, al qual dins la seva professió
fou sotmès pels qui tenien
la pella pel mànec. Benvingut sia el grup dels anònims
que podem viure feliços, allunyats demobbing i lliures d'aferrar segells a la vora de l'amo. És ben segur que els nostres noms es mantindran
ferms, mentre que els noms dels qui ens feren la punyeta... tant s'hi val. Per fortuna no fórem
emperadors, ni faraons, ni
res de semblant. La nostra imatge, sortadament, mai no podrà ser repicada.
G. Rosselló
Bordoy, arqueòleg i
historiador
G.
Rosselló Bordoy,. corresponent de
la Reial Acadèmia de la Història.
Adreça:
www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2740+6+157990
|