Frontpage

"Las ciencias aplicadas no existen, sólo las aplicaciones de la ciencia."
LOUIS PASTEUR
----------------------



Mobbing, aferrar segells a la vora de l'amo i damnatio memoriae


És de tothom conegut que en el món hi ha coses bones i coses dolentes.

Situació que es pot aplicar a tots els aspectes més diferents de la vida humana. Així hi ha homes bons i homes dolents, toreros bons i dolents, alguns d'ells vertaderes maletes, emprant la terminologia taurina que gairebé sempre serveix de terme de comparança, funcionaris eficients i manta d'ineficaços. D'igual manera dins la classe política es pot fer tal diferenciació. Distingir la qualitat d'uns i altres, és figa d'altre sostre que ara no és el cas escatir.

El que sí és prou clar és que entre la classe política i l'estament funcionarial hi ha prou diferències que queden recollides rere el títol que he donat al meu escrit, escrit que, com tants d'altres, va dirigit a qui pertoqui i si no és atès, són paraules volanderes que el vent les enlaira envers el desert. Si l'amable lector no sap anglès ni llatí, poc importa, perquè són mot i expressió prou coneguts i que reflecteixen perfectament les tensions entre ambdues classes.

Com sempre el que té la pella pel mànec fa anar l'oli allà on vol i el contenciós entre els qui manen i els que, firmes!, en teoria han d'obeir, sol acabar com la processó de la moixeta que, com és sabut, finí en un veritable desveri.

El que s'asseu a la cadira acostuma a practicar emobbing. És a dir posar entrebancs a l'activitat del funcionari eficient. Generalment aquest darrer és un espècimen humà que per experiència i coneixements tècnics, pot dur a bon termini, amb més grans possibilitats d'èxit, la tasca encomanada a aquell que comanda. Aquest tal volta ha perdut una batlia, i en compensació l'han fet gran arximandrita de la cosa pública, sense comptar si per a tal missió tenia capacitats per tirar-la endavant. Cal entendre el verb tirar en el bon sentit de la paraula. L'altra accepció ara no importa. El nomenament en qüestió és pura estratègia econòmica i política. L'eficient de torn sol endur-se'n les clatellades més fortes i quasi sempre sol acabar aferrant segells a la vora de l'amo.

En canvi, els ineficaços no pateixen aquesta mena de pressió laboral. La ineficàcia serveix molt per viure sa i bo i mai de mais aquest exemplar de la zoologia humana no sol fer nosa a ningú. No debades, l'acudit foraster ens recorda que Dios los cría y ellos se juntan.

Aferrar segells, de dia en dia, és cosa més extemporània dins la burocràcia andante. Avui gràcies a les màquines diabòliques els segells van de rota batuda i, afirmaria, ningú no els empra, de manera que els funcionaris, condemnats a tal mester, solen llegir la premsa si aspiren a romandre en pau i tranquil·litat pels restes dels restes.

aquell afectat pemobbing es rebel·la, allavores vénen les depressions, les baixes laborals i els canvis de lloc de treball i en el pitjor dels casos les jubilacions anticipades, fins i tot les amenaces d'acomiadament. I com tal cosa sol ocórrer massa vegades, deixem estar les coses tal com són.

El tercer estadi entre la pugna del poderós en contra del sotmès és la damnatio memoriae. Per als qui no saben llatí aquest és un sistema d'alta estratègia política. Diuen que l'inventaren els romans, emperò això no és veritat. Segles enrere els egipcis ja repicaven amb fruïció les estàtues dels seus senyors. Esborraven els seus noms i procuraven que la memòria històrica quedàs en el més complet oblit. Era una mena de condemna establerta a favor dels autòcrates que no havien fet les coses al gust del poble i el poble, que no sol romandre submís, malgrat així ho cantin els trincaires, entretenia els seus temps desbarjo esborrant noms i figures a cops de martell i escarpra.

D'aquesta manera, l'afany del poble sotmès mantenia la il·lusió que entre martellada i martellada la figura de l'opressor, escapçada o repicada, es faria fonedissa perdent-se dins les bromes del passat. Circumstàncies de la vida han fet que els resultats siquin prou diferents i les restes mutilades, rompudes, escapçades, fetes malbé són, sempre, les que es mantenen i perduren dins la memòria de la humanitat. Els noms dels que es dedicaren a esborrar noms i figures s'han perdut, mentre que els afectats, esvaïts, malgrat fets miques, són els que encara es mantenen.

Gosaria afirmar que, a hores d'ara, l'estratègia política vigent és practicada amb singular afecció. Molts de nosaltres hem patit l'acció indiscriminada dels qui porten la pella pel mànec i més o menys alguns hem tingut la sort de poder capejar el temporal i sortir-ne sans i estalvis. De manera que ara, immersos en el darrer estadi de dita estratègia, davant la feliç etapa de damnatio memoriae, poden pensar que tal situació no deixa de ser un avantatge positiu, puix tots aquells que hem estat sotmesos a mobbing, amenaces de posar-nos a aferrar segells, estratègies d'esborrar el que hem fet en pro de la comunitat, etc. etc. en arribar en aquest tercer estadi, el plaer de poder fer dia rere dia tantos amb banyes als qui ens feren la vida impossible, és cosa que no es paga amb doblers.

Romandre dins l'oblit, com aquells savis que en el mundo han sido, quan es retiraven del món, de les seves pompes i vanitats per dur copiosa et molle vita, suposa una tan gran tranquil·litat d'esperit de la qual ens podem sentir plenament satisfets.

Aquestes reflexions m'acuden a la memòria davant la notícia de l'acomiadament per imperatius de l'edat, de n'Andreu Julià, exemple humà que ha sabut patir amb noblesa i sentit de l'humor el llarg procés, llarguíssim procés, al qual dins la seva professió fou sotmès pels qui tenien la pella pel mànec. Benvingut sia el grup dels anònims que podem viure feliços, allunyats demobbing i lliures d'aferrar segells a la vora de l'amo. És ben segur que els nostres noms es mantindran ferms, mentre que els noms dels qui ens feren la punyeta... tant s'hi val. Per fortuna no fórem emperadors, ni faraons, ni res de semblant. La nostra imatge, sortadament, mai no podrà ser repicada.

G. Rosselló Bordoy, arqueòleg i historiador

 

G. Rosselló Bordoy,. corresponent de la Reial Acadèmia de la Història.

Adreça: www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2740+6+157990